Diuen que la muntanya és una escola de vida.
A la muntanya aprenem a viure a un altre ritme i sota unes noves regles, eternes, imposades per aquesta Natura immensa que ens rodeja i acompanya. Aquests dies hem après que aquells núvols gruixuts i imponents amb la base grisa i fosca, poden transformar un dia clar i lluminós en un espectacle de pluja i calamarsa.
Aquests primers dies ens han posat a lloc i ens recorden que, per fer muntanya, la motxilla ha de dur el necessari, ni més ni menys, i tot allò sobrer és una càrrega ben pesada. Ho aprenem apretant les dents per enfilar el coll de Perafita o entomant la pujada al Refugi de Comapedrosa. A muntanya cal ser complets però senzills.
Hem après a ser lleugers i àgils. I és que hem creuat tants rius, rierols i mulleres que ja sabem triar les millors pedres, troncs i pans d’herba per creuar sense mullar-nos. Som àgils i resilients, perquè quan no l’encertem i ens mullem botes i mitjons, seguim endavant sense pena perquè sabem que ni és greu ni deixarem que això ens aturi. Ara som tant àgils que sabem baixar la tartera de la Portella de Baiau, i fins i tot esquivar aquell roc que s’escapa muntanya avall.
Aquestes llargues jornades de rocs, estanys, prats d’herba, esforçades pujades i patides baixades… ens han ensenyat que el temps és relatiu. El previst no sempre es compleix, aquell cartell ‘a Escaldes 2 hores’ diu una veritat flexible, ni la gana arriba sempre a la mateixa hora. Que al refugi ens donguin de sopar a les 7pm ja no ens sembla massa d’hora, ni caminar 8 hores en una jornada ens resulta una bogeria. Aquella jornada a l’Estany de Sotllo fent cim al Baborte (2.934m) va estirar el temps del nostre rellotge i també la nostra resistència. I és que hem après a ser flexibles amb el temps del cel i amb el temps que marca el nostre rellotge.
I això, tot això, ho hem après perquè ho hem viscut!